"Quan era un nen, els talons alts només un somni per a mi. Cada vegada que em poso els talons alts no aptes de la meva mare, sempre tinc les ganes de créixer ràpidament, només que d'aquesta manera puc portar més i millors sabates de taló, amb el meu maquillatge i el meu vestit preciós, això és el que penso com a gran.
Algú va dir que és una història tràgica del taló, i altres van dir que cada casament és un escenari per als talons alts. Prefereixo aquesta darrera metàfora".
La noia, que s'imaginava poder portar aquell taló vermell a la seva cerimònia d'admissió a la majoria d'edat, amb un cor enyorat, es girava, girava, girava. Als 16 anys va aprendre a posar-se els talons alts. Als 18 va conèixer un noi correcte. Als 20, en el seu casament, quina va ser l'última competició que volia que la noia s'havia d'aprendre a posar-se en un quilòmetre alt. i beneir.
Ella estava al segon pis, però el seu taló alt es va quedar al primer pis. Es va treure el taló i va gaudir de la llibertat d'aquest moment. L'endemà al matí es posaria el seu nou taló i començaria una nova història. No és per a ell, només per a ella mateixa.
Sempre li han agradat les sabates, especialment els talons alts. La roba pot ser generosa i la gent dirà que és elegant. També es pot lligar la roba i la gent dirà que és sexy. Però les sabates han de ser les adequades, no només adequades, sinó també satisfactòries. Aquesta és una mena d'elegància silenciosa, i també el profund narcisisme d'una dona. Igual que la sabatilla de vidre està preparada per a la Ventafocs. Una dona egoista i vanidosa no pot portar-lo ni amb els dits dels peus tallats. Aquesta delicadesa és només per a la puresa i la tranquil·litat de l'ànima.
Ella creu que en aquesta època, les dones poden ser més narcisistes. Igual que en aquell moment es va treure el taló i es va posar un taló nou. Ella espera que innombrables dones s'empoderaran trepitjant els seus talons lliures i ben ajustats.
