"Quan era petita, els talons alts només eren un somni per a mi. Cada vegada que porto els talons alts que no em van bé a la meva mare, sempre tinc ganes de créixer ràpidament, només d'aquesta manera podré portar més i millors talons alts, amb el meu maquillatge i el meu vestit preciós, això és el que considero créixer."
Algú va dir que és una història tràgica dels talons, i altres van dir que cada casament és un escenari per als talons alts. Prefereixo aquesta última metàfora.
La noia, que s'imaginava poder portar aquell taló alt vermell a la seva cerimònia de majoria d'edat, amb un cor anhelat, va girar, girar, girar. Als 16 anys, va aprendre a portar talons alts. Als 18, va conèixer el noi adequat. Als 20, al seu casament, quina era l'última competició en la qual volia participar? Però es va dir a si mateixa que la noia que porta talons alts havia d'aprendre a somriure i beneir.
Era al segon pis, però el seu taló alt va quedar-se al primer pis. Es va treure el taló alt i va gaudir de la llibertat d'aquell moment. L'endemà al matí es posaria el seu taló alt nou i començaria una nova història. No és per a ell, només per a ella mateixa.
Sempre li han agradat les sabates, sobretot les de taló alt. La roba pot ser generosa i la gent dirà que és elegant. També la roba pot anar lligada i la gent dirà que és sexy. Però les sabates han de ser perfectes, no només que li quedin bé, sinó que també siguin satisfactòries. Això és una mena d'elegància silenciosa i també un profund narcisisme femení. Igual que la sabata de vidre que es prepara per a la Ventafocs. Una dona egoista i vanitosa no la pot portar ni tan sols amb els dits dels peus tallats. Aquesta delicadesa només és per a la puresa i la tranquil·litat de l'ànima.
Ella creu que en aquesta època, les dones poden ser més narcisistes. Igual que ella es va treure el taló alt en aquell moment i se'n va posar un de nou. Espera que innombrables dones se sentin empoderades trepitjant els seus talons sense restriccions i que els queden bé.
